Any de fundació: 1980
Casal Fester: C/Vora Via
President: Maria Luisa Merenciano
Marxa: Cristians d’Altaia (J. F. Ripoll i Martins)
Eren les fetes de Moros i Cristians i del Santíssim Crist del Sagrari de maig de 1980. Un grup d’amics, tots ells entre 13 i 18 anys, es trobaven en l’avinguda principal del poble veient passar l’Entrada Cristiana i Mora (que començava al Passeig Sant Pere, davant del Bar Paola, i s’acabava en la Plaça de l’Ajuntament). En aquells moments, el cuquet de la Festa va començar a arrosegar les inquituds de tots aquest.
Tan bon punt van pasar les festes, van quedar de reunir-se al Bar Miramar. Va ser en aquella reunió que es va decidir fundar una Filà. Encara que la idea inicial era una Filà Mora; des de l’Associació de Moros i Cristians Sant Blai se’ns va suggerir la creació d’una Cristiana perquè calia equilibrar els bàndols.
L’objectiu immediat era buscar un nom apropitat i suggestiu, no sols per als membres de la Filà, sinó també per al poble d’Altea. I el nom finalment triat va ser Altaia, antiga denominació de la nostra Vila.
Una curiositat d’aquells anys fundacionals va ser l’apel.latiu familiar dels “xiquets”, amb el qual se’ns va identificar com a Filà, i que responia, naturalment, a la joventut insultant dels festers que la integraven.
El pas següent, era recaptar diners. Com? Com tot el món; es va posar una quota i van fer loteria. Per cert, la primera loteria s’havia de pagar i no tenien els diners. Gràcies que Caixaltea va conformar xecs, perquè no es tenia ni un clau en la Filà. Per tal d’aconseguir més ingressos, van muntar barets en algunes festes de barri, com Sant Pere, Sant Roc i Sant Lluís.
Tot i que el membres fundadors eres només una quinzena, de seguida es va incrementar fins arribar als trenta-un festers en el primer any de vida. Aquell any, van fer un esforç molt gran per aconseguir la il.lusió de desfilar amb vestit propi ja des de la primera festa. Tot els vestits els va fer Maria “La Gorra”, amb la tela comprada a Alacant. Les botes, els cinturons i els braçalets eren de cuir i els van fabricar a Petrer. El casc els va comprar anys després. En aquells temps, com que ningú de la Filà disposava de cotxe propi, van tenir que llogar un Seat 133 groc per als desplaçaments necessaris.
La primera banda de música que van tindre va ser la Tropical de Benigànim. Per tal d´estalviar-nos uns diners, un amic, Jaume Berenguer, Bargi; ens deixava el seu aparell de música a canvi de vestir la gel.laba marró que ens identifica i passar les festes amb la Filà.
Els primers anys van mantindre una relació molt estreta amb la Filà Els Cebers. Divendres, sopaven tots junts al seu local, i dimarts dinaven tots al d’Altaia. Moments molt agradables i de molta germanor.
L’any 1999 van presentar a l’Associació la proposta de traduir les ambaixades al valencià, traducció que va ser feta per Joan Borja Sanz i va ser aprovada per la Junta Directiva.
Hem tingut dues seus: la primera, tan enyorada per tots, a l’avinguda Jaume I, als soterranis de l’edifici número 9 (a l’antiga parada de taxis), la segona i actual, a l’edifici Llimera II (carrer Vora la Via), local que és propietat d’alguns membres de la Filà.
El primer local era propietat de Vicent Lloret el Sastre i Paco Lloret Pego, els quals ens el van deixar desinteressadament durant tot el temps que el vam tindre (des de la fundació de la filà fins al Mig Any del 91). En un primer moment teníem tot el local però, com que era molt gran, uns mesos després el vam partir per la meitat amb un envà i el vam compartir amb la filà Malvins. Quan estaven alçant l’envà, vam demanar als obrers que deixaren als propietaris del local una rajola sense fixar, i pel forat tiràvem coets al local del costat.
Una cosa era ben certa: ja teníem local faltava condicionador-lo, i no teniem diners per a fer les obres. Solució: les fem nosaltres. Però,,, i el material? faltava condicionar-lo i no teníem diners però com que en aquells temps estaven construint la Casa de Cultura i els edificis del carrer Constitució, vam decidir anar emprant el material d’aquestes obres. Més d’una vegada ens van pillar els Policies i sempre els dèiem la mateixa: “hem vingut al matí a demanar-li permís al constructor” També vam aprofitar uns canyissos que ens van donar i els vam dur al coll des del desaparegut restaurant Bahía fins al local.
I així, a poc a poc, any rere any, vam anar fent tota l’obra que necessitava el local. Com a apunt curiós, cal dir que només Jaume Ferret, un dels nostres homes, havia fet d’obrer alguna volta, ningú més tenia experiència a l’obra, però amb voluntat tot es pot fer en la vida, sobretot quan les boires de la festa —deesses de l’eufòria— resulten decididament propícies.
Durant els primers anys d’Altaia, la majoria dels membres érem músics i, quan acabàvem els assajos de la banda, ens ajuntàvem al pub Hollyvood (a l’actual carrer Constitució). Moltes vegades trobàvem aparcada a la porta la furgoneta d’un conegut repartidor de papers, una mica despistat ell, que sempre es deixava la porta oberta. Més d’una volta li vam agafar —prestat, ja s’entén alguna caixa de papes o d’ametles, que acabava servint i a acompanyar les reunions al local de la Filà:- Teníem molta afició a fer gavetades de canari (beguda típica alteana). En fèiem una per a nosaltres i els amics festers, i un altra per als forasters. No és menester detallar ací – penseu malament i encertareu – els ingredients amb què confeccionàvem la segona de le gavetes. Tambè era una pràctica quasi habitual entre nosaltres anar de dissabte a diumenge del Mig Any, quan encara se celebrava a la Costera del Gallo, i canviar de lloc les pancartes representatives de cada Filà. A l’endemà ningú no trobava la seua. No cal dir que la nostra, per descomptat, acabava sempre en el millor lloc.
l repertori de malifetes durant els primers anys de festa era, certament, més que notable. En aquells temps de joventut, enginy, inconsciència i entremaliadures, l’últim dia de festes teníem el costum de fer una cordada al Campet (on ara es troba l’edifici Llimera 1). Una de les voltes, quan tots anàvem carregats de coets a fer la cordada de rigor, vam trobar un ciclomotor (de marca Torrot, igual que la del nostre amic Fran), el propietari del qual estava parlant a la cabina de telèfons enfront del Banesto. Ens va faltar temps —no teníem idea bona — per a omplir de coets els radis de les rodes, botar-los foc i posar en marxa el motor. No cal contar ací com es va posar l’amo de la moto davant aquell improvisat correfocs, ni tampoc les dificultats per a convèncer-lo, al final, que estàvem de festa i que havia sigut “sense voler”.
Un altra nit d’aquelles, quan ja havíem començat la cordà, veiem arribar a l’entranyable policia municipal Manolo Rueda escridassant-nos perquè no tiràrem més coets. No li vam fer cas: vam continuar tirant-ne, ara cap a ell, hauríeu d’haver-lo vist córrer i hauríeu d´haver-nos vist córrer a nosaltres, després de que va començar a caçar-nos fins que vam parar a la Filà els nostres amics de Carteia. Que com va quedar la cosa? Una volta en Carteia, i ja que portàvem els coets i no anàvem a tirar-los a la sèquia, vam tindre l’ocurrència d’encendre’ls dins del local. Bé… hi a haver una mica de tot!
També era pràctica habitual, durant els anys que teníem el local del soterrani, fer guerra de coets dins del local i, de vegades, enmig de l’avinguda. El joc va durar alguns anys, fins que el nostre amic Blai Senabre va tindre una desgràcia i, en una explosió, va perdre una mà. Des d’aleshores, tots els membres de la filà vam deixar radicalment la cosa dels coets. I encara ara, molts dels nostres membres, sobretot aquells que van viure la desgràcia, continuen tenint- li pànic a la pólvora. Però quan s’acaba una cosa en comença una altra: això és la vida. La guerra de coets va donar pas a unes altres guerres: guerres de xocolata, d’aigua, etc. I en el marc d’una d’aquestes noves guerres, va arribar una de les anècdotes més gracioses i sonades: estàvem en plena avinguda jugant a la pilota, i aquesta es va penjar al balcó d’un primer pis, per tal de recuperar-la, vam agafar una tanca (una d’aquelles barreres grogues que utilitza la policia local) i la vam fer servir d’escala per a pujar al balcó, moment que va aprofitar l’amic Miquel Alcalde per tirar-nos un poal d’aigua als qui participàvem en el rescat de la pilota, però tots el vam veure venir i ens vam apartat, cosa que no va fer el policia que s’arrimava a recriminar-nos (Manolo Rueda, una altra vegada). Inevitablement, el va fer un remull. I clar, el pobre Manolo, davant l’esclat irreprimible de les rialles, no va tindre més remei que arrestar l’amic Miquel. El recolzament de la resta de companys va ser immediat, eficaç i solidari: amb el crit “o tots o ningú”, ens vam plantar a la porta de l’Ajuntament fins que va arribar l’alcalde, Joan el Penyo, i li va demanar per favor al policia que alliberara l’amic a la qual cosa va accedir molt amablement.
L’any del primer càrrec fester, el regnat de Pepe Gorra, vam anar buscar gallines a la Nucia a fi de regalar-les al públic durant l’Entrada del dissabte. Quan va arribar el moment, moltes ja s’havien mort i, posats a tirar-les, vam fer el que tením previst, tirar-les en l’entrada, però mortes! El dilluns, com no teníem gallines, vam anar a l’empresa conills al corral de la tia de Juan Roque, no ens vam riure ni poc tirant conills en l’Entrada del dilluns!
Un any, encara es celebraven les festes al mes de maig, vam tindre la brillant idea – el cabet en la faena! – de comprar un vaqueta uns dies abans de festes. La vam batejar Serpentino. La teníem al corral que té Toni Peue als Arcs. Alguna nit vam anar per ella, la vam portar al local de la Filà, la vam deixar anar i la vam torejar allà dins. Quan van passar les fetes, la vam traslladar al corral que Diego el Nata tenia al Pla de Castell. Li dúiem aigua i herba alfasls. Un dia de corpus la vam traure del corral amarrant-li una corda a cada banya i estirant un poc de cada costat, per tal de netejar el corral i posar-li aigua i menjar. Però una de les cordes es va trencar i els qui la portaven l’altra, quan l’animal se´ls va envestir, la van amollar i van pegar a fugir. La vaqueta va arrancar a córrer, se´n va anar fins al Tossal de la Mallaeta i va acabar baixant al poble, fins al carrer Comte d’Altea. Al final, i gràcies que casualment passava un cotxe amb policies de paisà, la vam poder capturar al carrer Gabriel Miró i la vam amarrar a la reixa del local de Pablo Sendra. Encara gràcies que el Cap de la Guàrdia Civil d’Altea d’aleshores era – i és – un bon home…
Com tot s’ha de dir – el temps acaba redimint els peceats – , podem ara recordar que la Recaptació Executiva de l’Ajuntament ens va congelar el compte bancari davant l’impagament d’una multa que la policia local ens va posar amb tota la raó del món per, podríem dir, desacatament a l’autoritat, quan una nit de Mig Any vam ruixar el cotxe de la Policia amb unes botes de vi. Encara tenim penjada com a un trofeu de caça, la notificació de l’embargament a les parets del nostre local.
Un any de festes vam fer córrer la veu que vindria una estudiantina a passar la nit al nostre local. Aquella nit totes les xiques esperaven amb candeletes els tunos… i els tunos van arribar, però no eren els que elles esperaven!
El Mig any del 91 van ser els últims dies de Festa que van pasar a l’antiga seu de la Filà. Com que sabíem que en deixar el local s’iniciarien les obres, vam pensar que podríem ajudar a començar l’enderrroc. Així, el dissabte la nit, quan va acabar la revetlla, ens va pegar per desfer tot allò que havíem fet durant molts anys. Divertit va ser veure rebotar l’amic Miquel Alcalde quan pegava un cop de peu a les uralites que feien de paret, mentre l’amic Jaume Ferrer, només mirant-les les feia caure.
Una altra passada va ser la de l’esquadra espacial —així la vam batejar pet la lluentor dels vestits galàctics que portàvem— que va tancar la desfilada mora, quan el regnat de Cristóbal Pla. La nostra contribució a l’entrada mora va ser molt celebrada pel públic, fins que l’Associació, amb indubtable bon criteri, ens va persuadir d’abandonar la desfilada i va frustrar d’aquesta manera les nostres inquietuds morisques. Com a anècdota més recent, podríem reportat la de la Nit Bacardi, en la qual van vindre al local actual un parell de xiques Bacardi per tal d’oferir-nos una degustació de caipirinya i daiquiri. Al començament tenien molta clientela, però quan el nostre amic Vicent Polleta (perfectament disfressat de xica Bacardi) va muntar la seua taula paral·lela amb colpets, tots s’hi van canviar, clar.
Cal fer constar que, a més de la Banda Tropical de Benigànim, hem tingut les bandes seguents: Banda de Montaverner i Unió Musical d’Agres (ambdues el mateix any), Societat Musical de Manuel, Unió Musical de Polop, Banda de Música de Llocnou del Fenollet i, per últim, i fins ara, la Societat Musical la Nova de Quatretonda (A més de la Societat Musical de Concentaina i d’altres bandes que han actuat en el seguici dels anys de càrrecs)
Una dada molt important, és el fet que un dels nostres membres, gran amic i enorme músic, Jaume Ripoll, Jimi, amb motiu del regnat cristià del 91, va compondre la immillorable marxa cristiana dedicada a la Filà, i denominada, com no, Cristians d’Altaia.
Una altra dada important és el fet de poder ser l’unic “Diploma a la millor Filà” que ha entregat l´Associació de Moros i Cristians des de la Fundació. Aquest diploma va ser lliurat al 1984 per el President de l’Associació José María López. També s’ha de fer constar que, durant tots aquest anys de Festa, hem aconseguit molts premis de les Entrades, tant a caps d’esquadra com a esquadres. També hem guanyat, sobre tot quan érem més joves, mitja dotzena de primers premis del torneig de fútbol sala que organitza l’Associació, actual Federació, entre els quals es troba aquell primer premi que es va fer a l’antic camp d’handbol, en què vam guanyar en la final a Conqueridors per 4 a 0.
Un els records més boinics, va ser la confecció d’Altea en joc, per recaptar diners amb motiu del regnat de 1999. Un joc de taula, a cavall entre el trivial i el joc de l’oca, amb preguntes sobre Altea, de les festes del Crist i de Moros i Cristians, dissenyat i elaborat íntegrament per gent de la filà. Recordem els primer dies del mes d’octubre de 1998 els encontres en el local de la Filà muntant les caixes del joc, tintant 6000 fitxes de fusta tornejada amb forma de cúpula, i els altres agrupant 27000 targetes de preguntes i sorpreses, el més menuts omplien les bosses amb fitxes i dau. Va ser presentat en premsa al Centre Social i uns dies després es va posar ala venda en Firaltea, amb un èxit sorprenent.
Unes festes molt especials van ser les de 2003 quan una gran part dels membres de la filà van formar part de la comissió del Crist. Compaginar les dues festes va suposar un gran esforç, però tot siga per la festa. Ara com ara, som una filà consolidada, amb quasi un centenar de membres, entre els quals hi ha els qui encara no tenen l’any de vida, al costat dels qui passen ja la quarantena. I, com sempre, el nostre propòsit ha estat col·laborar amb la festa gran alteana, de la qual ens sentim orgullosos. Molts dies, molts anys i moltes coses han passat des dels inicis d’Altaia. Moltes anècdotes, molta diversió, molts somriures i generoses rialles, moltes amistats còmplices i molts trossets de vida — instants de felicitat intensa, foc furtiu entre ombres quotidianes— conformen la memòria dels Cristians d’Altaia: experiències úniques, irrepetibles, que mai no podran ser capturades amb paraules. Alguns plors, també: moments molt durs, com l’adeu d’Ana M. Crespo Ivars… Amb tot, encara que passen els anys, i per més que haja girat la roda de la vida, continuem sentint en els nostres cors i les nostres panxes (ara considerablement més prominents) la il·lusió i la força de la festa. En el moment de fer balanç, aquesta i no una altra és la prova millor que la travessia d’Altaia —veles blanques, mar de joventut— ben bé ha valgut la pena. Per molts anys!